Viatge a Marràqueix d'Ivan i Lluís
Des d'aquest blog podreu seguir l'actualitat de l'Ivan i en LLuís durant el seu viatge al Marroc. Esperem que, a part d'això,també serveixi com a guia per futurs viatgers.
divendres, 12 d’agost del 2011
El comiat
És cert que des de Catalunya se'ns diu que Marroc, així com altres països d'Àfrica, són països pobres. Això, en moltes ocasions ens fa sentir culpables, pensant que el preu del nostre desenvolupament és el seu subdesenvolupament. No obstant, almenys al Marroc, això no és cert.
Aquests dies, caminant per tota la ciutat de Marraquèix, hem pogut veure les diferents zones de la ciutat, des de les més pobres a les més riques. Això et fa obrir els ulls i t'adones que els culpables de la pobresa de gairebé un 75% d'aquesta societat no som nosaltres sinó les grans diferències socials dins el seu propi país.
En primer lloc, cal destacar el monarca del país. Aquest disposa d'una casa i un palau a totes les ciutats importants del país. A part del cost d'aquests, també cal comptar el seu manteniment. Aquest manteniment no només consta de llum, aigua i gas, sinó que a tot això cal sumar-li el sou de la gran quantitat de militars que vigilen les seves pertinences, les 24 hores del dia 365 dies a l'any.
A part d'aquest i la classe alta, els quals viuen a golfs, els que podríem considerar la classe mitja de la ciutat viuen amb uns nivells de renta bastant superiors als nostres. Aquests tenen barris apartats, plens d'hotels i comerços amb preus europeus, per així no haver de barrejar-se amb la pobresa.
Malgrat aquestes grans diferències socials, els mitjans de comunicació del país s'encarreguen d'ensenyar-los com nosaltres vivim de meravella, generalitzant a tot Europa, en comptes d'ensenyar-los com viu la gent del seu mateix país. D'aquesta manera, aquests aconsegueixen una cosa curiosa: l'atordiment de la massa social i odi cap a Europa. Així, els treballadors dels comerços, pensant-se que els turistes són els culpables de la seva pobresa, els treuen tot el que poden i, així, enriquèixen als seus amos. Quan despertaran les masses d'aquests països?
dijous, 11 d’agost del 2011
La palmerie, l'oasi perdut
Com no coneixíem el petit detall de la distància i teniem moltes ganes de visitar una zona verge de Marraquèix, vam agafar una ampolla d'aigua i vam tirar cap a la Palmerie. Aquell trajecte cada cop se'ns feia més pesat i calorós. Sobretot a la 1 del migdia, quan els dos aventurers caminàvem per una avinguda, amb poques ombres i poc protegits, per la qual no hi caminàven ni els habitants d'aquesta ciutat. Al cap de poca estona vam veure el cartell que indicava que estàvem arribant. No obstant, cap dels dos vam ser capaços de trobar el camí d'arribada i aviat va arribar el punt crític. Pensàvem que ens estàvem acostant a la Palmerie, quan de sobte ens vam trobar amb la mateixa avinguda que havíem caminat durant unes quantes hores. En aquell moment, jo i l'ivan ens vam mirar i vam dir: Marxem!
D'aquesta manera, ens vam quedar sense veure l'únic reducte natural i vegetal que queda a Marraquèix. Tot i això, una zona que s'ha reduït un 300% gràcies a l'acció dels empresaris hotelers. Malgrat aquesta decepció, la caminada no va ser envà. Durant el camí vam poder veure la zona menys turística de la ciutat, allà on hi fan vida. Allà, també s'hi respirava calma, ningú ens atossigava i vam poder veure-hi una oració al carrer, un fet que ens va impactar molt.
Després d'aquesta caminada ens vam dirigir al segon jardí, el Majorelle. Aquest era de pagament però valia la pena. Per no més de 4€ un pot relaxar-se i refrescar-se en un jardí improvitzat enmig de la ciutat del foc. Això sí, aquest jardí, creat per Yves Saint Laurent, compta amb un bar en el qual els seus preus no són assequible ni pels europeus.
Com podeu suposar, el cansament que ens va causar el primer trajecte no ens va permetre continuar la ruta planejada. Per això, vam deixar l'últim jardí, el Menara, per l'endemà. Segons la guia Lonely Planet aquest era preciós i cap dels dos no ens el volíem perdre. Per això, aquest matí, després de preparar la maleta, l'hem visitat. La veritat, no feu cas a tot el que diuen les guies. Aquest era un camp d'oliveres amb un dipòsit d'aigua pel regadiu. La nostra conclusió, l'escriptor de la guia no el va visitar i, en cas contrari, no ha sortit mai de la ciutat.
Perdoneu per no pujar cap imatge però aviat renovarem tots els posts amb les imatges corresponents...
dimecres, 10 d’agost del 2011
Quan la seguretat no importa
El dia d'ahir va ser tranquil·let. Simplement ens vam donar conta d'una cosa: Les excursions preparades no valen per res. En primer lloc, un paga per visitar més botigues que no llocs interessants. En segon lloc, el que es paga normalment serveix pel transport, els guies s'ho cobren a part. Evidentment, no estem parlant de quantitats desorbitades però un avís de l'agència seria un detall. A part de tot això, sempre aprofiten per portar-te als restaurants que els interessa. Ahir mateix ens demanàven 120 Dh, l'equivalent a 11,50€ per un menú sense beguda.
Malgrat això, pagar pel transport és important, ja que intentar agafar un vehicle al Marroc vol dir jugar-s'hi la vida. Tant cotxes com busos condueixen pel mig de la carretera i s'adelanten mutuament. Si vas amb un bus, no miris la carretera. Pel conductor el més important no és la vida dels passetgers, sinó arribar a temps per poder menjar després d'un dia en dejú. A part d'això, ens encanta el seu sistema de ventil·lació. Aquest consisteix en deixar la porta del bus oberta.
Evidentment, tot això són avantatges pels taxistes, ja que fa que un vulgui anar a peu a tot arreu. D'aquesta manera, minut rere minut un pot sentir com aquests piten i t'ofereixen pujar al seu vehicle. Per acabar, només volem fer-vos una aportació: Cada dia caminem mínim uns 10 Km diaris.
Fe d'errates
Volem titular aquest article així perquè, després de visitar el poble coster d'Essauoira, ens hem adonat que no tot el Marroc és igual. Només Marraquéix és la ciutat dels guies i dels timadors.
De camí a Essauoira llegia que en aquest poble hi passava l'estiu Jimmy Hendrix. Això em va despertar una pregunta sobre el lloc: Seria com tot el que haviem vist del Marroc? Només arribar a aquest poblet vam respirar una tranquil·litat absoluta. Ens recordava a Cadaqués però amb un toc islàmic, menys cuidat i amb la corresponent muralla. Els seus carrers són plens de botigues, com als souqs de Marràqueix. No obstant, a Essauoira conviu junt el comerç tradicional i el turístic. Això comporta que els seus botiguers siguin menys agressius, molt més amables i els seus preus siguin els addients pel seu nivell de vida. A part d'aquest detall, la tranquil·litat que s'hi respirava, no havent de fer un "slalom" de comerciants i guies, aportava una sensació molt agradable a la passejada i la compra.
Acabat el passeig vam anar a la platja. Aquesta ens recordava a la de Donosti per la seva forma però no tenia res a veure. Un tenia que caminar més de 200 metres si volia mullar-se la cintura. A part, aquella platja també tenia un toc islàmic. Les dones es banyaven vestides o, simplement, acompanyaven els familiars amb el vel integral, mirant com aquests gaudien de l'aigua.
En resum, un poble al qual s'hi ha d'anar si es viatja al Marroc i un excel·lent lloc on comprar els souvenirs. Nosaltres esperem tornar-hi aviat, ja que l'estada se'ns hi va fer molt curta.
dilluns, 8 d’agost del 2011
Marroc, país de guies
Després de passar 7 dies en aquest país tant jo com l'Ivan hem coincidit en una cosa. AQUÍ TOTHOM ÉS GUIA! Quan dic tothom, volem dir tothom, des d'un nen de 6 anys fins a l'home jubilat. La població d'aquest país viu en tanta misèria que aprofiten qualsevol oportunitat per treure's uns calers.
Avui mateix, sabent on erem i on anàvem, 1 nen i dos espontanis, que no sabem d'on han sortit, han aconseguit que decidíssim donar una volta de 45 minuts a la muralla de la ciutat només per esquivar-los. El pitjor, és que sabíem que estàvem a 5 minuts d'allà on volíem anar, el Palau Reial.
A part d'aquesta experiència, constantment trobem a gent, com l'Abdoul Mustafa, que intenta fer-nos de guia sense preguntar o ens envia cap a zones poc concorregudes on haguem de necessitar la seva ajuda. Per sort, la nostra primera experiència ens ha ajudat a evitar aquesters situacions. Això fa que haguem de desfer-nos dels múltiples guies d'aquesta ciutat amb contundents evasives amb les seves corresponents fugides. Això sembla molt dur però, malgrat dir-los 30.000 vegades que no necessitem la seva ajuda, sembla que en l'aprenentatge d'idiomes cap d'ells es va mirar la negació.
Com diu l'Ivan: SÓN MU PESAOS...
diumenge, 7 d’agost del 2011
Viatge al Sàhara
El nostre viatge al Sàhara va començar quan buscàvem l'agència per anar-hi. En qüestió de 100 metres ens van donar 5 preus diferents. El preu baixava progressivament a l'avançar. Finalment, el senyor de l'última agència no ens va deixar marxar fins a acordar el preu que ens anés bé a ambdues parts.
El dia següent a les 6:45 del matí ens esperava el conductor del mini-bus a la porta de l'hotel. En poca estona vam conèixer la nostra parella de viatge, dos italians de Roma molt simpàtics, i un home que era igual a en John Locke de Lost. Aquest no sols era igual sinó que, a més, es comportava igual.
El primer dia de viatge va estar dedicat basicament a mirar paisatges i a parar a les botigues dels diversos amics del conductor, això si, sense explicar-nos res. Per sort, aquest dia va estar acompanyat de dos fets importants: En primer lloc, vam poder visitar la Kasbah on s'hi han rodat pel·lícules com Indiana Jones, Gladiator o La momia i, el més important, patrimoni material de la humanitat. En segon lloc, vam poder viure un dia de pluja i el seu corresponent efecte, un tall de carretera. Aquest fet feia anys que no passava.
El segon dia d'excursió no va començar gaire bé. La primera visita es va basar en la visita, amb guia, d'uns horts típics, per dos empordanesos com nosaltres res fora del normal ja que era com la zona d'horts de Cabanes. Això sí, vam poder veure l'extrema pobresa en la que viuen molts pobles del Marroc. Aquest fet es va poder comprovar veient com 6 nens es barallaven per 1 Dh (l'equivalent a 10 cèntims d'euro). Per sort, vam començar a dirigir-nos cap al Sàhara. La calor a mida que ens apropàvem m'aportava com una mena d'alegria. L'alegria de saber que ens acostàvem a les terres d'un poble germà ocupat i molt més reprimit que el nostre. No obstant, aquesta alegria anava acompanyada de pena. Sabia que una excursió contractada a Marrakech no explicaria la repressió que viuen i, a més, que els qui es feien passar per autòctons no ho serien.
Després de bastantes hores al bus, per fi va arribar el moment. Vam pujar a un camell, l'Ivan al sostre de un 4x4, i ens van portar cap a les Haimes dels Berbers. Tot i saber que aquells no eren els veritables habitants del Sàhara, aquella nit va ser inolvidable. Vam poder veure el cel ple d'estrelles com mai l'havíem vist, vam viure la festa Berber, tocant els timbals i ballant, i, el més important, vam pujar la Madonna, segons ells la duna més alta del Sàhara. Des d'allà dalt hi havia unes vistes impressionants però això no va ser el més important. Tot i que vam intentar pujar unes 30 persones, entre elles 4 espanyols, 4 basques i nosaltres, 2 catalans, nomès vam arribar 5 persones a d'alt i el primer en arribar vaig ser jo, un català.
El dia següent va ser bastant dur però des del camell vam poder veure la sortida del sol en el desert. Això sí, dues hores en camell van servir perquè, tant a l'Ivan com a mi, ens fes mal el cul tot el que quedava de viatge, moltes hores d'autocar.
dimecres, 3 d’agost del 2011
Ciutat agredolça
El primer dia a Marraquéix vam parlar de l'amabilitat d'aquesta societat. Doncs bé, cal dir que hem pogut comprovar que no totes les persones d'aquí la comparteixen. Ahir, vam conèixer la cara menys amable d'aquesta ciutat.
Tot va començar quan ens dirigíem a un mercat tradicional Bab Doukala. Allà, un home molt amable, a partir d'ara Abdoul Mustafa, ens explicava que trobaríem el mercat tancat degut al Ramadà. D'aquesta manera es va guanyar la nostra confiança i, com si es tractés d'un amic, ens va ensenyar com viuen allà, com treballen, recintes de mesquites on resaven, etc. En resum, una guia per la medina que només un vehí com ell ens podria fer.
A l'acabar la visita, l'Abdoul Mustafa ens va portar a la botiga d'un amic "berebere" (ho poso entre comes perqué desprès d'un dia als souqs dubtem de la seva veracitat) on vam poder comprar coses de qualitat.
Acabada la compra, l'Abdoul ens va convidar a fer un té a casa seva. Allà mateix, i després de mitja hora, va ser on ens va començar a oferir excursions amb taxistes amics seus. Va ser en aquell precís moment on tant jo com l'Ivan vam veure que no era un amic si no un guia que havia fet la seva feina sense ni tan sols preguntar-nos-ho. A partir d'aquell moment, la tensió de la situació va anar en augment i ens va demanar que li paguèssim 100€ entre els dos, apel·lant a aquella bona visita que ens havia donat, sense ni tan sols consultar-ho. Per sort, nosaltres no portàvem aquells diners en efectiu i li vam pagar uns 68€ entre els dos, gens car per una visita com aquella però no ens van agradar gens les maneres. A més, cal tenir en compte que avui hem aconseguit dues excursions (3 dies al sahàra i 1 al vall d'Ourika) per 90€ cadascú tot inclós. Està clar que, comparant preus, ens va timar.
Malgrat això, el dia d'avui sencer reflexionant ens ha portat a pensar que, si es té en compte la pobresa en la que viuen, 34€ cadascú no són res comparat amb els dos mesos que aquella familia podrà viure gràcies a nosaltres. A més, vam poder veure com una nena de 10 anys era la persona més feliç del món amb una simple agulla de ganxet i un llapis de l'Ikea que ens va demanar que li regalèssim.
Què són 35€, un llapis de l'ikea i una agulla de ganxet comparat amb la felicitat que desbordava aquella familia?