La palmerie, l'oasi perdut

Ahir ens disposàvem a visitar tots els "jardins" de Marraquèix que ens quedàven pendents. No cal dir que ho vam voler fer a peu. Per sort, havíem fet un bon esmorzar per només uns 2€ al restaurant Toubkal de la plaça Djemaa el Fna. Aquell va ser el nostre punt de sortida cap a la Palmerie, amb un petit detall que vam detectar a la tornada: aquell recorregut era de 7 Km d'anada i els mateixos de tornada.

Com no coneixíem el petit detall de la distància i teniem moltes ganes de visitar una zona verge de Marraquèix, vam agafar una ampolla d'aigua i vam tirar cap a la Palmerie. Aquell trajecte cada cop se'ns feia més pesat i calorós. Sobretot a la 1 del migdia, quan els dos aventurers caminàvem per una avinguda, amb poques ombres i poc protegits, per la qual no hi caminàven ni els habitants d'aquesta ciutat. Al cap de poca estona vam veure el cartell que indicava que estàvem arribant. No obstant, cap dels dos vam ser capaços de trobar el camí d'arribada i aviat va arribar el punt crític. Pensàvem que ens estàvem acostant a la Palmerie, quan de sobte ens vam trobar amb la mateixa avinguda que havíem caminat durant unes quantes hores. En aquell moment, jo i l'ivan ens vam mirar i vam dir: Marxem!

D'aquesta manera, ens vam quedar sense veure l'únic reducte natural i vegetal que queda a Marraquèix. Tot i això, una zona que s'ha reduït un 300% gràcies a l'acció dels empresaris hotelers. Malgrat aquesta decepció, la caminada no va ser envà. Durant el camí vam poder veure la zona menys turística de la ciutat, allà on hi fan vida. Allà, també s'hi respirava calma, ningú ens atossigava i vam poder veure-hi una oració al carrer, un fet que ens va impactar molt.

Després d'aquesta caminada ens vam dirigir al segon jardí, el Majorelle. Aquest era de pagament però valia la pena. Per no més de 4€ un pot relaxar-se i refrescar-se en un jardí improvitzat enmig de la ciutat del foc. Això sí, aquest jardí, creat per Yves Saint Laurent, compta amb un bar en el qual els seus preus no són assequible ni pels europeus.

Com podeu suposar, el cansament que ens va causar el primer trajecte no ens va permetre continuar la ruta planejada. Per això, vam deixar l'últim jardí, el Menara, per l'endemà. Segons la guia Lonely Planet aquest era preciós i cap dels dos no ens el volíem perdre. Per això, aquest matí, després de preparar la maleta, l'hem visitat. La veritat, no feu cas a tot el que diuen les guies. Aquest era un camp d'oliveres amb un dipòsit d'aigua pel regadiu. La nostra conclusió, l'escriptor de la guia no el va visitar i, en cas contrari, no ha sortit mai de la ciutat.

Perdoneu per no pujar cap imatge però aviat renovarem tots els posts amb les imatges corresponents...