Viatge al Sàhara

El nostre viatge al Sàhara va començar quan buscàvem l'agència per anar-hi. En qüestió de 100 metres ens van donar 5 preus diferents. El preu baixava progressivament a l'avançar. Finalment, el senyor de l'última agència no ens va deixar marxar fins a acordar el preu que ens anés bé a ambdues parts.

El dia següent a les 6:45 del matí ens esperava el conductor del mini-bus a la porta de l'hotel. En poca estona vam conèixer la nostra parella de viatge, dos italians de Roma molt simpàtics, i un home que era igual a en John Locke de Lost. Aquest no sols era igual sinó que, a més, es comportava igual.

El primer dia de viatge va estar dedicat basicament a mirar paisatges i a parar a les botigues dels diversos amics del conductor, això si, sense explicar-nos res. Per sort, aquest dia va estar acompanyat de dos fets importants: En primer lloc, vam poder visitar la Kasbah on s'hi han rodat pel·lícules com Indiana Jones, Gladiator o La momia i, el més important, patrimoni material de la humanitat. En segon lloc, vam poder viure un dia de pluja i el seu corresponent efecte, un tall de carretera. Aquest fet feia anys que no passava.

El segon dia d'excursió no va començar gaire bé. La primera visita es va basar en la visita, amb guia, d'uns horts típics, per dos empordanesos com nosaltres res fora del normal ja que era com la zona d'horts de Cabanes. Això sí, vam poder veure l'extrema pobresa en la que viuen molts pobles del Marroc. Aquest fet es va poder comprovar veient com 6 nens es barallaven per 1 Dh (l'equivalent a 10 cèntims d'euro). Per sort, vam començar a dirigir-nos cap al Sàhara. La calor a mida que ens apropàvem m'aportava com una mena d'alegria. L'alegria de saber que ens acostàvem a les terres d'un poble germà ocupat i molt més reprimit que el nostre. No obstant, aquesta alegria anava acompanyada de pena. Sabia que una excursió contractada a Marrakech no explicaria la repressió que viuen i, a més, que els qui es feien passar per autòctons no ho serien.

Després de bastantes hores al bus, per fi va arribar el moment. Vam pujar a un camell, l'Ivan al sostre de un 4x4, i ens van portar cap a les Haimes dels Berbers. Tot i saber que aquells no eren els veritables habitants del Sàhara, aquella nit va ser inolvidable. Vam poder veure el cel ple d'estrelles com mai l'havíem vist, vam viure la festa Berber, tocant els timbals i ballant, i, el més important, vam pujar la Madonna, segons ells la duna més alta del Sàhara. Des d'allà dalt hi havia unes vistes impressionants però això no va ser el més important. Tot i que vam intentar pujar unes 30 persones, entre elles 4 espanyols, 4 basques i nosaltres, 2 catalans, nomès vam arribar 5 persones a d'alt i el primer en arribar vaig ser jo, un català.

El dia següent va ser bastant dur però des del camell vam poder veure la sortida del sol en el desert. Això sí, dues hores en camell van servir perquè, tant a l'Ivan com a mi, ens fes mal el cul tot el que quedava de viatge, moltes hores d'autocar.